Vies Verdes, vianants i cliclistes al mateix camí?

Quan surto a caminar, sempre que puc evito passar per la Via Verda.  Provocatiu, no?     però...  tot té una explicació resultat de la reflexió. Si bé és cert que felicito l’èxit que han tingut aquests camins, també és cert que penso que caldria fer un pas endavant en la gestió de l’ús d’aquests camins. Al meu entendre, una part de l’èxit d’aquestes vies és que la gran majoria de la població se sent segura circulant-hi.  Quan dic “se sent” en refereixo a una apreciació subjectiva, però és precisament aquesta percepció subjectiva la que l’ha fet indispensable per triomfar. Apunto alguns motius:
La senyalització. Una Via Verda està molt ben senyalitzada: la morfologia de la via se diferencia clarament dels camins de l’entorn; les senyals t'ajuden a seguir i t'avisen de desterminats perills; la col.locació de baranes ,a banda i banda de la via, eviten que  t’apartis del camí en una possible distracció. Les restriccions. Hi està prohibida la circulació de vehicles a motor, però a més, les baranes tenen també la funció de constituir una barrera física entre carreteres i la via verda. Accessibilitat universal. La via verda és fàcil per a tothom.			A les Vies Verdes està prohibit circular-hi  amb vehicles a motor.
Si a tot això afegim que les Vies Verdes són dels pocs productes (de lleure, de salut, fins i tot, turístics) que han superat la fase d’inauguració i ha suportat la fase de manteniment és fàcil comprendre el seu èxit.   En canvi, al principi del meu article deia: cal fer un pas endavant.
L’èxit té parts bones i parts dolentes, o al menys, parts no tan satisfactòries. La convivència de bicicletes i caminants en determinats trams molt saturats genera insatisfacció a molta part dels usuaris. Jo mateixa em disgusto quan a cada moment m’he d’apartar perquè passen bicicletes, però suposo que tampoc a les bicicletes els deu agradar que jo interfereixi el que pensen que és el seu camí.		En alguns trams, la convivència de  bicicletes i vianants és molt bona
I veieu que no em refereixo aquí a la “seguretat” o “no-seguretat” que perceben les persones que hi circulen, tan sols, em refereixo al sentiment de disgust.  En canvi, pel que comprovo sovint, aquesta doble circulació no ajuda a garantir la seguretat de les persones: bicicletes circulant més de pressa del que correspondria, grans i petits poc atents al que passa al seu voltant, colles de caminants que ocupen tot el pas, etc.  En definitiva persones que busquen experiències molt diverses en un mateix espai.  Davant aquest fet hi ha diverses opcions:  posar policies que vigilin el comportament i la seguretat de la via, esperar a actuar quan hi hagi un accident, i també, fer un pas endavant en la gestió d’aquestes vies.
Altres països han fet ja aquest pas amb un èxit molt significatiu.   Poso per exemple el cas d’Anglaterra amb la creació de  trams específics per a caminants, trams específics per a ciclistes, trams específics per a cavalls; en canvi, a altres trams hi pot circular tothom.  Aquesta, al meu entendre, és una assignatura que cal apuntar per continuar garantint l’èxit i la seguretat d’aquest producte.	Alguns senders d’Anglaterra són específics per a vianants.
Possiblement avui és hora de crèixer més en qualitat que en qualitat. Via Verda entre Girona i Anglés