De pujada, no paris i al pla, recupera’t!

Avui, les pujades		Quan comencem a caminar, i el camí fa pujada... ufff si costa!!! Dos ingredients bàsics: Si la pujada et resulta forta, i gairebé no pots respirar, no vol dir que tu no puguis, vol dir que vas massa ràpid. Així que...NO T’ATURIS: baixa el ritme, ves més a poc a poc, però no paris! Tornar  a arrencar et costaria encara més, I una vegada hagis arribat a dalt i vingui –per fi- el camí planer, NO CORRIS! Mantingues el ritme; et serveix per recuperar-te de l’esforç de pujada. Que vas molt a poc a poc? No pateixis, a mida que et posis en forma, que les teves cames estiguin fortes, que tinguis més fondo i capacitat aeròbica aniràs agafant millor el ritme. És com quasi tot:  qüestió d’entrenament! I és que caminar és gaudir, no patir.. però sempre hi ha algun truco amagat!!
De pujada, mantingues el ritme de la respiració!		Estem acostumats a caminar en pla i si no estem entrenats, es normal que ens costi caminar de pujada. S’ha d’estar molt entrenat per mantenir el mateix ritme en planer que de pujada . Ens sentirem menys cansats si aconseguim tenir una respiració pausada i això només s’aconsegueix baixant el ritme. A mida que estem entrenats, pujar ens serà més fàcil.
Caminar el permet  conèixer molt indrets. Gaudeix-los! i recorda...   de pujada, intenta NO aturar-te i al pla, mantingues el ritme per poder-te recuperar! I si us decidiu a cuinar aquesta recepta, espero que us deixi un bon gust de boca!!!

Quan hi ha diners, el sentit comú és el menys comú dels sentits?

Heu vist com el plafó tapa la senyal? El sentit comú no ens diu que uns senyal no hauria de tapar una altra senyal? Fixeu-vos-hi, perquè això passa sovint! El plafó va destinat només a aquells que van direcció Girona? Potser no es camina en direcció contrària? Si la posició era aquesta, no valia la pena aprofitar la part de darrera?		Sovint, tots plegats ens queixem de les retallades, que hi ha pocs diners.  Però a vegades val la pena veure què fèiem quan érem "feliços", quan sí que en teníem de diners. Els que em coneixeu, sovint m'heu sentit a dir que, al menys amb tema de senderisme (rutes, excursions, passejades, etc.), ens podríem gairebé etiquetar de "nous rics". Comparat amb altres països on segur que la gent camina més que aquí la quantitat de senyals i plafons que tenim és força espectacular, tant per la quantitat com pel seu dimensionament,  Però més enllà d'això, el que vull destacar és que sí, han estat molts els diners que s'han invertit. Però... perquè el sentit comú és el menys comú del sentits? és que quan tens massa diners no importa fer les coses ben fetes? Potser, ara que diuen que comencem a tornar a tenir diners passarà que tinguem més cura d'invertir-los bé, de fer les coses ben fetes, i, si pot ser, a la primera!.  Perquè... recordeu aquell anunci que deia "la feina ben feta no té fronteres, la feina mal feta no té futur"?... Doncs, sembla ser que pocs s'ho van creure de debó!  Ara que encara no els tenim a la ma, els diners, és el moment de pensar-hi. D'aquí a uns anys, quan ja no recordem la crisi, veurem si n'hem après! Una marca de senderisme va més enllà d'unes gotes de pintura. Cal planificar-la, dissenyar-la, marcar-la. Quina inversió és necessària per posar tres marques a un camí? i la inversió en manteniment, a quant puja? Potser, i només dic potser, en les noves inversions podrà prevaldre el sentit comú i substituir la inversió de recursos humans, materials i econòmics que requereix dissenyar i marcar 3 vegades la mateixa ruta i destinar part d'aquests recursos a un manteniment
.		Em pregunto, si en aquest futur immediat, el sentit comú continuarà essent el menys comú dels sentits?

Confia en les teves botes!

		Possiblement, aquesta recepta va destinada sobre tot a tots aquells que vulgueu començar a caminar.  I és que de les primeres preguntes que em fan quan vaig amb algú que comença a caminar  és... i quines sabates m'he de posar? Existeixen molt diferents tipus de sabates (botes per anar a caminar dures, semi flexibles i flexibles, altes, baixes... Però, un concepte molt important és la sola de la sabata.
Avui: la sola de la sabata		La millor comparació seria amb una roda de cotxe: si el dibuix està gastat, canvia les rodes abans que tinguis un accident. Amb la sola de les botes, passar alguna cosa molt semblant. La seva superfície, el seu dibuix és el que ens ha de donar confiança. Quan travesses un riu, quan poses el peu en una pedra, fins i tot, quan camines per una superfície normal hem de poder confiar que les botes ens respondran i no relliscaren.  I si confies en la bota, la por desapareix ;) Així,  tot i que comenceu, fugiu de soles planes i sense dibuix, poden ser còmodes -important- però pot ser que no ens serveixin massa per anar a caminar a muntanya!
La sola d'una sabata és com la roda d'un cotxe:                                                                      si el dibuix està gastat, canvia les rodes abans que tinguis un accident. i recorda...   Abans de sortir a caminar, tingues en compte quines sabates et calces!  Vall d'Aosta, 2010 I si us decidiu a cuinar aquesta recepta, espero que us deixi un bon gust de boca!!!

Castell de Sant Miquel, Girona

Castell de Sant Miquel El camí havia tingut molt trams de pedra seca, avui estan pràcticament derruïts Una foto del camí

Crec que els gironins tenim dues rutes que en podríem dir habituals: la pujada a Els Àngels i la pujada a Sant Miquel. No m’atreviria a dir quina de les dues és més freqüentada. Sant Miquel és fàcil: queda prop de Girona (surt des de Sant Daniel), és més curta que els Àngels i per tant, potser és més fàcil fer-la... només per qüestió de temps... sempre acabes trobant aquell parell d’horetes que et permeten fer un puja i baixa i sentir-te... lluny de la nostre estimada civilització?. El camí que us proposo pot ser que us resulti diferent a l’habitual (no per a tothom). A mi no m’agrada anar i tornar pel mateix camí, així que prefereixo des de Sant Daniel resseguir el camí dels Àngels fins a l’Oliver d’en Sauleda, d’allí agafo la pista fins a Sant Miquel i després sí, baixo pel camí que molta gent acostuma a pujar. Vaig triar aquesta ruta ja fa molts anys, i sobre tot, perquè hi havia trams de camí que transportaven el meu imaginari a una època molt llunyana quan el comerç entre Girona i Palamós passava per aquest indret. Podies fins i tot apreciar les roderes dels carros que havien solcat el camí.  Com a vegades passa, un dia hi van haver diners (crec que en deien Pla Zapatero), i amb la vocació de netejar les Gavarres es va cometre una gran destrucció d’aquest camí històric, i de les parets que llavors tenien.  No podeu imaginar el mal que em va fer veure com amb màquines i amb desconeixement, van trencar tota aquesta pedra que un dia els nostres avantpassats tan curosament havien posat al seu lloc.

Avui encara em fa mal veure tota la pedra desfeta que hi resta, el bosc igual d’embardissat que abans de intervindre-hi (el manteniment no ha estat mai el nostre fort!) però, jo que sóc una persona que sempre veig l’ampolla mig plena, i sé que arribarà un dia en que aprendrem a estimar els camins antics i llavors, els podrem incorporar –amb tot el seu valor- com a part del nostre patrimoni. Per això val la pena caminar-hi, per conèixer-lo, estimar-los i aprendre a preservar-los.

Un dia aprendrem a conservar els camins antics com a part del nostre patrimoni

Al llarg del camí de Sant Miquel podreu gaudir de diferents panoràmiques sobre la ciutat de Girona

Podeu descarregar el mapa clicant sobre la fotografia: Mapa

La ruta és senzilla i no massa llarga. Tot i així, veieu que el desnivell de pujada és 370m. L'avantatge és que amb el recorregut que us proposo per arribar a Sant Miquel la pujada es fa amb 3/4 part de la ruta i per tant, m'atreviria a dir que és apte per a tothom. Si tens dubtes en com classifiquem le rutes, pots mirar l'apartat classificació de rutes.

Per a qui s'animi a caminar, recordeu que és important  portar el mapa o el track.  El track d’aquesta ruta el podeu descarregar seguint l’enllaç a WIKILOC , i el mapa descarregar-vos-el clicant sobre MAPA



RECORDEU: L’explicació que trobeu a l’entrada d’aquest bloc  és només orientativa; si us decidiu a caminar-la és important que porteu amb vosaltres el mapa o el track de la ruta.

...i, si us decidiu a caminar-la,
espero que tingueu ....MOLT BONES SENSACIONS!!

De La Barretina a la resclosa d'Orfes. La combinació de plaers: caminar i gastronomia

El poble d'Orfes al Pla de l'Estany

Aquest és una ruta senzilla que la podeu fer combinant-la amb la bona gastronomia. La ruta comença al petit poble d’Orfes, a la més nova de les comarques gironines, el Pla de l’Estany. S’hi accedeix per la N-II  des de Bàscara. Orfes té un encant especial i segur que alguna cosa hi té a veure que encara es conserva l’entrada al poble amb plàtans a banda i banda de la carretera.

Des de la mateixa carretera que travessa el poble us indiquen l’església Santa Maria d’Orfes. El  temple actual va ser construït entre els anys 1762 i 1771; malgrat això, encara es conserva el forrellat romànic del segle XII. Aquest mateix trencant ens indica cap al restaurant de La Barretina.  Si us sembla, podem deixar ja el cotxe.  Com us deia, la ruta és molt senzilla: 4,5 Km si feu la ruta d’anada i tornada, i 5,2Km. si la feu circular.  A mi especialment, m’agrada fer la passejada després de dinar, sembla que l’ambient bucòlic acompanya bé després de degustar els esplèndids plats de cuina tradicional que ofereixen al restaurant: peus de porc, pollastre de pagès amb figues i orelluts, vedella amb ceps, mandonguilles amb sèpia i pèsols, bacallà, .. No creieu que una passejada.... acompanya?

Restaurant La Barretina d'Orfes, a la plaça major del poble.

El camí comença just davant d’on hem vist els rètols. Després de travessar una petita passera, si seguiu la pista que us queda a la vostra esquerra anireu resseguint les ribes aquest paisatge bucòlic que ens ofereixen les ribes fluvials.
Al cap de mitja horeta escassa de caminar, us queda primer un camí a ma esquerra i al cap del encara no 25 metres un a ma dreta. Per anar fins a la resclosa heu d’agafar el de ma esquerra. Us portarà  al marge dret de la resclosa d’Orfes. Sigueu prudents i no vulgueu travessar  la resclosa a peu: més d’un ha tingut un ensurt		La resclosa d'Orfes
La tornada la podeu fer pel mateix camí o, com veieu en el mapa, un proposem una ruta alternativa. Allà on us heu desviat cap a l’esquerra seguiu recte i agafant el trencant que us quedava a ma dreta. Com que el Fluvià en el pas per aquesta plana va fent uns meandres capritxosos, veureu que continuareu passejant per una paisatge de riu. A mi personalment, em va agradar molt!..
Podeu descarregar el mapa clicant sobre la fotografia: Mapa
Mapa de la ruta
I com sempre, quatre imatges que us diran si és del vostre gust per caminar-la!

Per a qui s'animi a caminar, recordeu que és important  portar el mapa o el track.  El TRACK d’aquesta ruta el podeu descarregar seguint l’enllaç a WIKILOC , i el mapa descarregar-vos-el clicant sobre MAPA
i RECORDEU! L’explicació que trobeu a l’entrada d’aquest bloc  és només orientativa; si us decidiu a caminar-la és important que porteu amb vosaltres el mapa o el track de la ruta.
i, si us decidiu a combinar els plaers de caminar i de la gastronomia,  espero que tingueu .... ...MOLT BONES SENSACIONS!!	La Barretina d'Orfes

Saps a quina hora es pon el sol?

		Caminar, a diferència de moltes altres activitats, es pot fer tot l’any. Tardor i primavera són però, una de les estacions més maques per fer-ho: la calidesa dels dies, els colors, ... tot convida a gaudir de la natura. Inconvenient? Els dies són curts! Avui, 22 de novembre, el sol es pondrà a les 5 hores 21 minuts de la tarda. I d’aquí al 22 de desembre, continuarà escurçant-se el dia. Això vol dir que, si al mig de l’excursió en sentem a fer una queixalada a les dues (la nostre hora de dinar) atenció amb no despistar-se: només ens quedaran un parell d’horetes per tornar al principi de l’excursió.
Avui,  a quina hora  es fa fosc?		I us ben asseguro que caminar de fosc, aquells que no hi estan acostumats, no és una experiència gens agradable!

És important saber a quina hora surt el sol, i sobre tot, a quina hora s’amaga per poder repartir bé el temps de la passejada.

i recorda...   Abans de sortir a caminar, mira a quina hora es pon el sol!  I si us decidiu a cuinar aquesta recepta, espero que us deixi  un bon gust de boca!!!

Ruta fins a Sant Aniol d'Aguja

Continuo amb les rutes clàssiques de l’entorn gironí. Aquesta vegada, Sant Aniol d’Aguja a l’Alta Garrotxa. És una ruta d’anada i tornada, que surt des del municipi garrotxí de Sadernes, i va seguint pràcticament tota l’estona la riera de Sant Aniol. Us diria que no té pèrdua tot i les moltes i diverses senyalitzacions que hi ha al llarg de la ruta a vegades no ho poden fàcil.

Jo sempre havia caminat aquesta ruta a la primavera o a l’estiu, perquè banyar-se en aquestes gorges és una sensació molt refrescant i engrescadora. Però aquesta vegada l’he caminada a la tardor, just quan les fulles comencen a canviar de colors. I la veritat és que entre els colors de l’aigua, de les fulles i dels arbres és realment una explosió de colors! I això que no era plena tardor! Ara ja sé que hi he de tornar una vegada més.
La ruta és fàcil i senzilla si te l’agafes “xino-xano”. Segueix primer la pista que surt des de Sadernes i pel costat d Sant Cecília. Després, `poc a poc es va convertit en caminet. Això sí, sempre molt segur.  No us deixeu perdre el pont –encara empedrat- d’en Valentí que contrasta amb els ponts penjats que van creuant per sobre la riera. Segur que per més d’un, convertirà la passejada en tota una aventura. Per qui li faci respecte, tingueu clar que són molt segurs; i si el respecte (més que la por) us atura, passeu-lo d’un a un i veureu que pràcticament ni es belluga! Seguint el camí que us proposo, s’accedeix la l’església entrant per darrera i passant pel costat de l’absis. L'església de Sant Aniol d'Aguja és un edifici romànic del segle XI, declarat Bé Cultural d'Interès Nacional el 1983. He llegit que per  l'interior de l'església, a través d'una baixada amb graons i rampa, s'accedeix a una cripta; sembla ser que és una capella subterrània excavada a la roca, coneguda com la cova de l'Abat, dels murs de la qual brolla aigua que tenia, segons la tradició, propietats curatives per a molts mals. No vaig provar aquesta aigua però sí vaig buidar la cantimplora per omplir-la amb l’aigua de la font de Sant Aniol. Boníssima. Caminar a la tardor té la desavantatge que els dies són curts. Així que no vam poder fer gaire més que, menjar  ràpid l’entrepà i recular perquè no ens empaités la foscor. Arribat al punt de sortida, un cafè amb llet a l’Hostal de Sadernes ens va deixar com nous per reprendre el camí, aquesta vegada amb cotxe.		La tardor fa esclatar els colors! Pont de'n Valentí De la cova de l'Abad brollava aigua curativa per molts mal. No sabem si la deu era la mateixa que avui dóna aigua a la Font de Sant Aniol

Podeu descarregar el mapa clicant sobre la fotografia: Mapa Sadernes - Sant Aniol - Sadernes

I com sempre, quatre imatges que us diran si és del       vostre gust per caminar-la!

Per a qui s'animi a caminar, recordeu que és important  portar el mapa o el track.  El track d’aquesta ruta el podeu descarregar seguint l’enllaç a WIKILOC , i el mapa descarregar-vos-el clicant sobre MAPA i RECORDEU! L’explicació que trobeu a l’entrada d’aquest bloc  és només orientativa; si us decidiu a caminar-la és important que porteu amb vosaltres el mapa o el track de la ruta.

i, si us decidiu a caminar-la,espero que tingueu .... ...MOLT BONES SENSACIONS!!